Fins molt aviat...

I aquest és l'últim post del blog. Un blog començat el 2 de juny passat i del que ajustem la porta gairebé sis mesos més tard.

I aquesta que veieu és la última foto del viatge a la fi del món, a l'aeroport del Prat, un cop retrobats els nostres familiars que tan lluny han estat però que tan a prop hem sentit aquests dies.

Han estat 23 dies, però amb tot el que hem viscut podien haver estat 23 mesos. Estem plenes de records, converses, volcans, llacs, muntanyes, viatges en bus carregant les motxiles, riures... i els mantindrem dins nostre pensant que un dia l'Àngels i l'Anna van ser a la fi del món plegades.

Ella ja us ho ha agraït, però em permeto tornar-ho a fer. Gràcies a tots aquells que ens heu anat seguint, esperem que hagiu pogut viatjar amb nosaltres. Gràcies als qui heu escrit en aquest espai compartit i gràcies als qui no us heu atrevit però que d'alguna manera també ens heu fet arribar la vostra companyia.

I és clar, gràcies Àngels per fer possible aquest viatge, per aguantar els meus matins de poques paraules, per estar sempre al meu costat, per aguantar els brots de "teniente" que diuen que tinc, i sobretot gràcies per tenir sempre una paraula i una mirada preciosa per la teva companya i amiga en aquest viatge.

En aquest diumenge de jet lag, de ressaca de la tornada, de retrobaments esperats, de canvi de roba, de foscor a les sis de la tarda quan allà fins a les deu era de dia, de miols de gat tan enyorat, d'esperança... m'acomiado de vosaltres des d'aquest espai.

Us retrobem al febrer, en el llibre ;)

Us retrobo en el meu altre blog, que tan abandonat he tingut darrerament.

Ens retrobem, sempre que volgueu, quan tanquem els ulls, a la fi del món.

valparaíso mural a mural, último regalo

tancant finestres...

Ahora sí: sábado de jet lag, de lavadoras en día de lluvia, de pendrives envirados que pierden fotos... Ahora sí: cerrando las ventanas que abrimos al fin del mundo, abriendo las puertas que dejamos atrás hace aún no llega al mes.

Últim post del blog, des de sota un terrat de Sarrià.

Ayer una persona me dijo: "este viaje te ha cambiado la vida, ¿no?" Y sin dudarlo le dije que no. Cuando sumas ya más de uno y dos viajes, esa sensación se esfuma. Quizás, además de por la experiencia, porque también hemos tenido la suerte de construirnos un día a día que nos gusta... Lo que sí tengo muy claro es que este viaje ha mejorado mi vida: ahora tengo en mis oídos miles de palabras más con un acento cantadito de un montón de personajes encantadores, he añadido cientos de gamas del verde esperanza y del azul eternidad a mis pupilas y kilómetros de montañas y patagonias a mis pies.

El mundo ha seguido girando mientras estábamos allí: Obama ganó las elecciones y nosotras lo celebramos en Santiago brindando con un batido de frutillas (a la salud de mis amigas Espe y Tommy que estoy segura de que se alegraron aún más que nosotras), más empresas españolas siguen con ERES y los funcionarios chilenos pararon el país pidiendo una mejora salarial del 14'5%. Fuera de eso, vuestras realidades amigos y familia, también han seguido girando y ahora nos toca descubrir todo lo que os ha pasado. ¡Seguro que escribiríamos otro blog con las news!

Y como si nos hubieran dado un Nobel... aprovecho esta ocasión para dar las gracias a todos nuestros lectores -los durmientes y los activos, ¡¡¡¡¡que sin miedo a la tecla os habéis atrevido a escribirnos!!!!!!!!!! cada post era leído con una sonrisa de oreja a oreja, voz en alto en un ciber chileno-, a nuestros incondicionales -que nos habéis esperado con ganas- y a nuestros padres -que siempre se ponen al otro lado del teléfono para enviarnos una voz de hogar-...

Quiero dárselas también a Anna, por acompañarme con su alegría de cascabel a cumplir un sueño: llegar hasta el fin del mundo y... ¡volver!

Y ya sabéis, si os habéis quedado con ganas, a leer nuestro libro........ :) a partir de abril.

ángeles

A unes hores d'acabar les vacances...

... com diu l'Àngels, fins aquí hem arribat.

El viatge a la fi del món està a punt de finalitzar i aquest blog també. Us regalarem un últim post des de Barcelona, un post de comiat i "tancarem" aquesta finestra oberta al nostre viatge, a les nostres vivències, als nostres sentiments, a l'Àngels i a l'Anna. Aquest blog quedarà viu per sempre a la xarxa i amb ell tots els nostres i vostres escrits.

Marxem de Xile plenes d'imatges, d'olors, de colors, plenes d'energia i de vida i esperem poder-ho compartir amb vosaltres ben aviat.

Aquesta última nit a Valparaiso ens portarà al final d'aquest somni, d'aquest viatge que dues amigues han volgut compartir amb tots aquells que ens volien llegir.

Des de Valpo, la ciutat que mai dorm, una de les més encantadores que hem vist, ens acomiadem de vosaltres fins que siguem ja molt més a prop vostre.

i fins aquí hem arribat...

Són pràcticament les 11 de la nit del dia 25 de novembre: el nostre últim dia a Xile. L'estem passant a la vibrant Valparaíso... aquí li diuen la 'Barcelona xilena'. ;)

Esta mañana -entre otras cosas- hemos visitado La Sebastiana, una de las casas de Pablo Neruda. Otra deuda que ya hemos saldado en este viaje... y me quedo con sus palabras para explicaros como, de alguna manera, me siento -nos sentimos, creo- ahora que el viaje toca a su fin y en nuestra retina se almacenan imágenes de todos los colores; en nuestro corazón, sentimiento, y en nuestra memoria, recuerdos indestructibles por el momento.

Os selecciono sólo algunos versos de su Oda a las cosas. Espero que os gusten tanto como a mí...

"AMO las cosas loca, locamente (...) Amo todas las cosas, no sólo las supremas, sino las infinita- mente chicas, el dedal, las espuelas, los platos, los floreros...

Amo todas las cosas, no porque sean ardienteso fragantes, sino porque no sé, porque este océano es el tuyo, es el mío... Yo voy por casas, calles, ascensores, tocando cosas, divisando objetos que en secreto ambiciono...

Oh río irrevocable de las cosas, no se dirá que sólo amé los peces, o las plantas de selva y de pradera, que no sólo amé lo que salta, sube, sobrevive, suspira. No es verdad: muchas cosas me lo dijeron todo. No sólo me tocaron o las tocó mi mano, sino que acompañaron de tal modo mi existencia que conmigo existieron y fueron para mí tan existentes que vivieron conmigo media vida y morirán conmigo media muerte".

En unas horas, desde Barcelona, os escribiremos el último post.

no es oro todo lo que reluce...

Ahora que ya va acabando el viaje -sniff, sniff...- podemos desvelaros algunos secretos de lo sucedido entre bastidores: es decir, esos momentos en que uno hace el turista más de la cuenta o las meteduras de pata del tamaño de un mamut que hemos cometido -o mejor dicho, de un milodón, el animal prehistórico de la Patagonia-

PERO SÓLO ALGUNOS, EH??? No sea que nos perdáis el respeto como viajeras...


¿Os acordáis de Frutillar y Puerto Varas? Bueno, hace cientos y cientos de post, cuando estábamos por la zona de Pucón, siguiendo la ruta de los alemanes... cogimos un bus para visitar estos dos puntos turísticos que nos habían recomendado enooormemente. Lo hicimos en bus de línea, como dos buenas routards. Ese día estábamos sembradas...

1)Puerto Varas lo paseamos entero: la ciudad se abre al lago Llanquigue, rodeado de volcanes y montañas imponentes. Hay una fotito anónima colgada en un post... La vista quita el hipo: recorrimos el lago, hicimos un pequeño malecón e incluso nos tomamos una coke en una terraza con vistas mientras sonaba Mediterráneo de Serrat. En un extremo se alza el Cerro Philippi -otro de los insignes padres de las patrias que estamos conociendo, junto con prats, o'higgins o montt-. Listas nosotras dedujimos: cerro igual a altura, altura igual a mejores vistas. ¿O no? Pues no. Pero lo descubrimos después de subir y subir y subir... para llegar a la cima, quedar tras un cable y un árbol y ver... ¡las imponentes vistas de la autopista que lleva a puerto varas! Ni volcanes, ni lagos ni casas típicas. Lo peor de todo es... que la pájara de la oficina de turismo -merecen todos ellos un post aparte- nos lo aconsejó.

2)Después del chasco, cogimos el autobús a Frutillar. Tras unos kilómetros llegamos a un pueblo. Preguntamos si estábamos en el centro y nos dijeron que sí. Corriendo salimos del bus. Y, a no se cuantos grados, con un sol de justicia y sin capa de ozono que nos protegiera, nos pusimos a caminar. Busca que te busca una placita de armas, una iglesia o un poquito de lago -seguíamos bordeando el llanquigue-. Nada. Ni rastro. Calles sin asfaltar, casitas de uralita, alguna gallina suelta... Y yo diciéndole a Anna: es bonito, eh? así, rústico...

Al final, salimos a la carretera y nos pusimos a andar y andar. Algo no cuadraba. ¿Dónde estaba el laguito dichoso? -que parece un mar, eh? difícil de perder-... De repente, un coche a lo lejos y Anna alza su mano. Lo para y pregunta si estábamos en Frutillar. Sí, lo estábamos. Pero resulta que, como en una película absurda, existían dos Frutillar: el bajo -visitado por miles de turistas en temporada alta, con un lago, casas de ricos alemanes, museo y demás- y el bajo -visitado hasta la fecha por sólo dos turistas: Anna Guerrero y Ángeles Doñate-

Notes des de Valparaiso

S'acaba el viatge pero ho vivim sota el sol i la caloreta de Valpariso.

Ahir després de dotze hores de viatge entre el bus, l'espera a l'aeroport i els vol (amb tres escales... sense paraules) vam arribar de nou a Santiago. I ara passarem aquest parell de dies que ens queden visitant aquesta inolvidable ciutat.

Valparaiso m'ha captivat des que hem arribat en el bus aquest matí. A més ens estem permetent un petit luxe i estem en un hotelet molt especial. Maco, maco... Aquesta tarda una primera passejada per Valpo, fotos moltes fotos i demà una mica més... el últim dia demà, la última nit demà.

Aprofiteu per fer els voltres últims comentaris, això s'acaba aquest cap de setmana.

Per cert, pels qui heu preguntat pel sopar de l'altre dia. Tot va anar bé, al final vam fer un sopar a 4 i després ens vam ajuntar tots improvitzadament a l'hostal on l'amo ens convdava a whisky. Eps! que les nenes vam compartir una cerveseta, eh?

Demà cap a l'Argentina

Ens hem decidit. Ens agraden tant els glaciars que finalment demà anem a passar el dia a l'Argentina per veure Calafate i el Perito Moreno.

Avui ha estat un dia tranquil a Puerto Natales, despres de l'estressant tour d'ahir: 12 hores en bus pujant i baixant cada pocs minuts amb el temps just per mirar una mica el paissatge i fer quatre fotos. Vaja un tour...

Aquest divendres l'hem dedicat a passejar, comprar artesanies, dinar una bona pizza, visitar el museu d'història... i ara encara ens queda comprar menjar per l'excursió de demà - sortim a les set del matí i tornem cap a quarts d'onze per l'endemà a les nou del matí agafar un bus que ens durà fins a l'aeroport de Punta Arenas per arribar a Santiago al vespre- i sopar. I aqui ve la part complicada de la jornada.

Tot ha comencat aqut matí quan en Jacques, un fotògraf que passa la seixantena, que estava en el tour d'ahir i dorm en el mateix hostal que nosaltres, ens ha dit de sopar junts. Després pel carrer ens hem trobat al guia d'ahir (un mapuche que diu que té certificat de ser-ho) i ens ha dit que el fotògraf es va deixar una lent al bus i que la portarà aquest vespre a l'hotel. Quan li hem dit que nosaltres sopem amb el francès ha dit alguna cosa com "ah! pues nos vemos luego". Però això no acaba aquí ja que mentre jo feia la migdiada, l'Àngels ha estat parlant amb un noi alemany i quan ja estàvem tots tres fent un tè, ha arribat un italià que en un tres i no res ens ha suggerit a les noies de sopar junts (ja sabeu com són els italians quan veuen noies maques com nosaltres ;)). Encara no havíem contestat que l'alemany ha dit que ell i els seus dos amics serbis, que encara no havien arribat a l'hotel, també s'apuntaven.

Resumint, aquest vespre per sopar tenim un francès, un mapuche amb certificat, un alemany, dos serbis i les dues nenes. Val, avui us permetem que feu acudits del tipus "había un aleman, un italiano y un español..."

Ja us explicarem com acaba tot això, però no patiu que som molt bones nenes.

Bé, us deixem... ara haureu de tenir paciència perquè comn a molt d'hora ens podrem connectar diumenge al vespre, quan hàgim deixat enrera el vent i fred patagònic i ens doni la benvinguda la caloreta de Valparaiso.

estrés, estrés... en la Patagonia

Me faltan palabras para describir lo que vivo, me faltan líneas para poder compartirlo, me faltan minutos para escribirlo. PERO LO INTENTO.

Desde el segundo día del viaje me da vueltas una idea, una sensación... que se ha ido confirmando a lo largo del viaje. Entre líneas, en algún post, ya ha aparecido tímidamente pero hoy lo escribo tal cual lo pienso: la contradicción en que Chile y los chilenos viven respecto a las comunidades originarias de estas tierras.

En Santiago, visitamos el Centro Cultural La Moneda: unas exposiciones increíbles sobre la artesanía de las mujeres mapuches y sobre artistas indígenas actuales. Un espacio de lujo, un montaje de primer nivel... Fuera, las calles llenas de afiches y pintadas pidiendo la libertad de los presos políticos mapuches y el respeto de los derechos de su pueblo. ¿? El indio convertido en un peligro para su gobierno y en un objeto de museo, en un recuerdo... en algo del pasado para la sociedad. Sin embargo, en las calles, ellos siguen tratando de respirar...

Hace 50 años, el gobierno chileno decidió 'crear' Puerto Williams, al sur del sur del mundo, para marcar soberanía frente a los argentinos. A un punto en el que nadie había tenido interés en instalarse nunca. Trasladaron a los soldados y descubrieron que quedaban ahí unos cuantos yaganes. ¡No hay problema! Cogieron a los 60 y los encerraron en un PortAventura cutre: una tiendita de artesanía donde las mujeres venden lo que hacen a los escasos turistas si llegan y cuatro casas de uralita podrida. El alcoholismo y la porquería son lo que, para el resto, les definen. El indio convertido en una atracción de feria de tercera, arrinconado en sus propios espacios. Y encima, los malditos, no dan las gracias de que les han regalado las casas. Eso sí, hemos construido al ladito un precioso museo en el que recogemos fotografías, dibujos, utensilios y comentarios sobre su religiosidad, conocimiento de las plantas o idioma.

Así podríamos seguir horas porque hemos almacenado cientos de ejemplos... No pretendo entenderlo y, mucho menos, juzgarlo. Pero si manifestar mi sorpresa.

el paso del ecuador...

Avui, estic una mica 'trista': hemos descubierto que el tiempo, en el Fin del Mundo, también pasa. Ya hemos dejado atrás el ecuador de nuestro viaje.

Hoy no voy a explicaros nada... sólo añadiros unas fotos... ¡vosotros ponéis la música! La primera foto: examen de conciencia... quien debería estar y ya no está en el fin del mundo.

La segunda: el lago grey... y un glaciar! Brrrr, frío, frío... (Torres del Paine)

La tercera: Flors entre flors -veieu que glamour? l'anna convina amb les flors vermelles i jo, amb el cel blau :) - (Torres del Paine)

La cuarta: Lo que ves cuando te asomas al fin del mundo: Anna cumpliendo su promesa y gritando en silencio por todos vosotros... :)

Agafeu-nos de les mans, us portem a la fi del món

Viure i sentir la fi del món amb una tassa de te de mango entre les mans, refugiades del vent que bufa fred i fort a través de les illes i que t'acaricia la pell de la cara fins a fer-te enrojolir, és una de les experiències més fascinats que he pogut viure.

Hem passat 24 hores a Illa Navarino, la majoria a Puerto Williams, petit poble on la meitat dels 2.200 habitants són militars i amb un parell de personatges perduts, com la Loreto, propietària de l'Irish coffe i de la única cafetera del poble o en Dennis, un suis que va arribar a l'illa fa 13 anys i que es va enamorar dels seus paissatges i ara és guia de la zona i investigador i un gran coneixedor de Terra de Foc. Va ser ell qui ens va guiar durant cinc hores per l'illa, compartint amb nosaltres els seus coneixements de la història, la flora i la fauna del lloc.

Aquests dies, i sobretot en aquesta última població habitada de la fi del món, ens sentim les protagonistes d'alguna de les pel·lícules de Medem (los amantes del circulo polar, per exemple) perquè poc a poc tot ens va quadrant, totes les peces van encaixant dia rera dia en aquest viatge... el nom d'un carrer vist a Santiago que pren rellevància a Valdivia, un mail arribat per sorpresa d'un tal Dennis que després resulta ser el nostra guia a Navarino... el cercle es va tancant a mesura que avancem en el viatge...

A la fi del món, heu de saber que no hi ha silenci, sempre hi ha vent. El vent t'acompanya arreu on vas. Aprofitant però els pocs moments en que no bufava tan fort, vam cridar internament (no voliem espantar en Dennis) tot allò que ens vau demanar i que nosaltres desitjavem, vam enterrar les coses lletjes que no ens agraden i ens vam emportat un trocet d'aquesta terra i les seves aigües en forma de pedres i petxines. D'aquesta manera tindrem la nostra fi del món particular a casa.

Ara, arribades del Parc de Torres del Paine, portem a la nostra bossa imatges que mai oblidarem...

hem anat... i hem tornat!

Un minuto, una línea...

sólo para deciros que hemos pasado 48 horas -algo menos- en la última ciudad del mundo. Increíble.

Esta noche ya dormimos en Puerto Natales y mañana, a las seis, nos vamos al Parque Torres del Paine. A la vuelta, prometido prometido, algunas fotos y muuuuuchas líneas.

ángeles

La eternidad

Como Anna ha hecho los deberes y os ha explicado lo que hemos hecho y lo que haremos ... ¡me ha dejado vía libre para desbarrar! Se siente... :)

Desde que hemos llegado a la región de Magallanes, una palabra me ronda todo el rato: Eternidad. Si tuviera que explicar a un marciano qué significa, lo traería a ver estos paisajes: la tierra árida -una prolongación de arbustos dispersos y despeinados luchando por agarrarse al suelo- no parece terminarse nunca. El cielo de todos los azules posibles, tampoco. Al final del horizonte, se intuye un punto en que ambos se fusionan con el mar y continúan extendiéndose fuera de donde nuestros ojos alcanzan siquiera a imaginar.

Pero más allá de en un efecto visual, la eternidad se palpa en esta tierra desde la memoria: estoy segura que todo estaba así cuando el primer ona se zambulló para sacar mariscos. Los ojos de los primeros occidentales vieron lo mismo que el indio había visto. Y hoy, Anna y yo, lo hemos vuelto a contemplar. Todos llegamos y, aunque de una manera u otra creamos influir en el entorno, nosotros pasamos y Magallanes sigue. Sólo el viento parece tan eterno como el paisaje.

Miles de seres humanos se han dejado ya la piel en estas grandes extensiones y hoy descansan en un cementerio surrealista que parece un chiste -estaban un croata, un italiano, un alemán y un español durmiendo a la sombra de un árbol cuando...- o la descripción de la ONU. Paseando entre las lápidas, he confirmado que, pese a lo que digan muchos, la muerte no nos iguala a todos. En la eternidad, tristemente, seguimos separados los ricos de los pobres, los blancos de los indios, los que tienen quien les llore de los que no... ¿Me permitís una palabrota? ¡Qué putada!


PD1: Mirad las fotos en donde ya sabéis -para los despistados, hace unos post lo dijimos-
PD2: Escribimos en catalán y en castellano porque tenemos lectores a ambos lados del océano. :)Y dad las gracias que no lo hace anna en francés... ¡esto si que sería eterno!

Demà serem a la fi del món!

Ho heu llegit bé!! El canvi de plans ens ha resultat i demà a les 10 del matí agafem l'avioneta cap a l'Illa Navarino. Seran només 24 hores, ja que dimecres a les 11h30 volem de tornada, però no us podeu imaginar l'emocionades que estem les dues.

Avui ha estat un dia tranquil a Punta Arenas. Matí una mica frustrat perquè de nou els funcionaris públics están "en paro" i els dos museus que volíem veure estaven tancats i el dels Salesians tanca el dilluns. En fi, ens hem dedicat a gaudir de la ciutat, a mirar tendetes, a entrar a l'únic museu obert i que ens ha agradat molt (la gran casa de la família Braun i una sala amb història de la ciutat), hem dinat una mica de pasta que ens va sobrar ahir i... ens hem permés fer la primera migdiada del viatge!

I és que no sabeu què bé es dorm sota el nòrdic de plomes a la nostre habitació ben iluminada (la millor de la casa). Sabeu? aquests dies ens despertem quan es fa de dia, a les cinc del matí, per tornar a dormir és clar! Aquí al sud, es de dia a aquesta hora i fins les deu de la nit tenim llum. Fantàstic!!

A la tarda, passejada pel cementiri, sí, sí, el cementiri, "el más bonito de Chile" ens va dit un home que treballa a l'hotel. En fi, que ens hi hem passejat una miquetona...

Ens pregunteu si fa fred. Sembla que portem el sol dins les nostres motxiles perquè a part del dia de pluja a Pucón, cap dia més ens ha plogut. Al contrari, quan arribem a un lloc esn diuen que fins fa poc ha estat plovent i amb vent (ens ha passat a Chiloé, a Puerto Montt i ara aquí). Així que ja ho sabeu, si voleu tenir sol durant les vostres vacances, ens hi heu de portar!

aventures, aventurers... -disculpeu la foto!-

Alexander Humboldt, Amunsen, Fitz Roy, Ernesto de Magallanes ...

des de fa més de 24 hores, les nostres passes recorren els mateixos camins que ells van recorrer i els nostres ulls, veuen els mateixos paisatges que ells van mirar -això sí, abrigades amb els nostres super polars i botes, amb les orelles ben a cobert amb barrets i bufandes, amb plànols i guies que tots ells van contribuir a escriure...- Però malgrat que les nostres condicions són tan diferents, jo em sento una miqueta aventurera, aquí, a Punta Arenas. Frente al estrecho de Magallanes... on tot acaba -els Andes, el continent...- o, per què no, on tot comença.

Ayer, visitamos la ciudad -os adjunto foto desde el mirador... ¡estábamos a sólo 4.000 kilómetros de la Antártida! ¿quién da más?-. Punta Arenas fue y es una CIUDAD, con mayúsculas. Fundada como bastión militar y penal, alcanzó su desarrollo durante el XIX gracias a las 800 ovejas que compró un gobernador. En pocos años, fueron 2.000.000 y tras ellas llegaron escoceses, irlandeses, croatas... para cuidarlas y trabajarlas. Hubo quien se hizo rico y se construyó verdaderas mansiones que aún hoy se mantienen erguidas.

Por la mañana, un poquito de historia: hemos llegado hasta Puerto Hambre y Fuerte Bulnes. En 1500 y poco, un brillante político español decidió fundar un fuerte -el Rey Felipe II- para evitar que los piratas holandeses y británicos dominaran magallanes. Y envió al mejor marino español para que con 300 hombres levantara el enclave en, literalmente, la nada a mano derecha. Al cabo de tres años, Frances Drake -el malvado pirata- se dejó caer por ahí de casualidad: rescató al único superviviente, un tal marinero Tomé. Los otros 299 se murieron de hambre... y el británico, con una muestra de humor característica, rebautizó el bastión como Puerto Hambre. Hasta el siglo XIX nadie tuvo la brillante idea de volver a conquistar Magallanes: fueron los propios chilenos, que salieron desde chiloé en una goleta, y que fundaron fuerte bulnes. Un poquito más adentro y mejor resguardado.

Plans des de la fi del món

Mentre l'Àngels escriu el que hem fet aquest últim parell de dies, jo us explico els plans dels propers. Així ningú pateix, eh?

Com sabeu, tenim una reserva de dos bitllets per l'avioneta que ens ha de portar a Illa Lavarino el proper divendres i tornar dissabte. Bé, la cosa és que ara estem veient que aquí l'aire bufa de debó i ens han dit que sovint els vols es cancel·len pel vent. Si passés això, podríem perdre la connexió amb el vol que tenim pel dia 23 a Santiago i la tornada a Barcelona.

Així doncs, el que farem és anar demà a l'aerolinia per veure si ens han pogut posar en el vol de dimarts i tornar dimecres. Si no és així, desistirem de la nostra fi del món particular... ens farà molta pena però vaja, millor això que no no poder tornar a casa, encara que...

En el cas que no poguem volar dimarts, anirem cap a Puerto Natales (si volem ho fariem dimecres a la tarda) i allà ens esperen les impressionants Torres del Paine i potser, potser, el Perito Moreno.

Us mantindrem, com sempre, informats.

I ara, després d'aquesta explicació logística, més cosetes.

La sensació d'estar a la fi del continent és molt especial, davant nostra hi ha aigua, l'estret de Magallanes i illes (les de la fi del món). Aquesta ciutat, la que més ens ha agradat després de Santiago (a part dels poblets, clar), té alguna cosa d'especial i els seus habitants també. Segurament l'accent que tenen, també ajuda.

Va, algunes dedicatòries:

Serres, avui he estat al costat dels meus germans els pingüins. Ja penjarem una foto que tinc un sortim la pingu i un pingüi ;)

Xolivaaaaaaaaa, per dos dies m'he perdut un concert de flamenc a la Catedral de Punta Arenas. Ja veus, el flamenc està arreu. De debó que des de Santiago que hem vist a forces llocs concerts, cursos, i altres relacionats amb el flamenc. Has de venir cap aquí!!

Ay, qué manía te tengo...

Un petit post dedicat al vent d'avui.

Acabem d'arribar de les pingüineres, on feia força vent; sembla que res comparat amb el que ha fet els darrers vint dies on bufava a més de 100 per hora.

Mentre caminavem a tocar de l'estret de Magallanes, intentant veure com els pingüins es ficaven dins els nius on tenen els ous, m'ha vingut al cap la cançó de Pastora que diu "ay! que mania te tengo, cada vez que me soplas, mi cuerpo va de lado a ladooo"... doncs això, que els nostres cossos cada cop que el vent bufava una mica fort anaven cap on ell ens portava.

I m'agradava!

para arrancar una sonrisa...

Un post tonto però amb bona intenció... aquesta tarda, a Otway...

foto 1: muchachos, un dos, un dos... paso ligerito! hay que irse a dormir.

foto 2: mantengan el orden. colóquense en fila india y...

foto 3: al agua pingüinos!

foto 4: siempre falta el mismo! se queda rezagado y encima... 'borroso de pisco souer'. -o serían las fotógrafas las borrosas de pisco souer?-

en chile, siempre es buen momento para...

... conversar!

Cualquier persona, en cualquier rincón y momento... empieza una charla como si nada. Intrascendente, atemporal, sin consecuencias... ¡pero como se agradecen!

En Castro, hemos desayunado con dos diseñadores de interiores de farmacias -o algo parecido-. Por ellos hemos confirmado que aquí la mayoría de farmacias -que parecen gigantescos hipermercados de la salud y la belleza- forman parte de tres cadenas principales: sb, ahumada o cruz verde. Si pagas, no hacen falta recetas y algunas... ¡llegan a ganar 1.000.000 de pesos diarios!

También allí, hemos charlado con la Pampita, una bailarina 'de bailes sensuales a domicilio', mientras nosotras bebíamos una infusión antes de ir a dormir y ella veía El bombero ardiente a todo volumen en la cocina de un hospedaje familiar. Apasionante telenovela que paso de retransmitiros... Imaginaros mi cara que me preguntó si en España no veíamos esas pelis. Pues hombre, a las diez de la noche, rodeada de extraños y con niños y perros por el medio...

En Pucón, charlamos con la señora de limpieza del hospedaje, que nos contó qué hacer si el volcán erupcionaba... glups! seguir la línea verde... (alguien se acuerda de emilio aragón siguiendo una blanca? me imaginé en pijama, a lo milikito) En el 1971, cuando ella 'pololeaba' y yo nacía, la señora sobrevivió a una erupción. Al sonar la sirena, dejó al novio en el parque, se fue a casa a buscar a la abuela y los animales y los subió a todos al monasterio de la montaña. Ella se volvió a hacer guardia a la casa para evitar robos...

En Frutillar, disfrutamos de un té con dos elegantes señoras, dueñas de cotos con ciervos y hoteles de regusto alemán. Así descubrimos que... "niñas, no os asustéis cuando lo veáis pero en Chile... ¡quedan calles de tierra y sin asfaltar!". Qué barbaridad. Y nosotras, como si tal cosa, paseando por aquí. ¿Somos valientes o no lo somos?

.... prometo seguir.

Pinguins, lluna plena i vi xilé a Chiloe

Acabem d'arribar de l'illa de Chiloe. Us escrivim, de nou, des de Puerto Montt on farem nit abans d'agafar demá al migdia un avio que ens acostará encara mes a la fi del mon: Punta Arenas.

Com us podem descriure la bellesa d'aquesta illa? Crec que nomes amb les fotos us podreu fer una minima idea del que els nostres ulls han vist aquests dies.

Us fem un resum rapid:

Vam arribar dimecres al migdia a Ancud (despres d'una horeta de bus i mitja hora de ferry) i vam anar al hotel Nuevo Mundo, un hotelet precios, amb una sala amb taules i cadires de fusta i parets de vidre que donen a la bahia. La posta de sol va ser increible. Vam cuinar a l'hotel i allá vam coneixer a l'Ully, una noia alemana, i en Jean, un belga. Ens van fer molta rabia: tots dos viatgen sols, en Jean va amb bici per tot arreu, i no tenen bitllet de tornada, grrr!!! En fi, vetllada a quatre amb molts riures...

Dijous al mati ens vam ajuntar a l'esmorzar amb ells dos i amb en Cristoff, un suis (aixo ja comen}a a semblar la peli L'auberge espagnol, eh?) i vam anar amb ell i la Ully cap el museu de la ciutat abans d'anar cap a... les pinguineres!!!!!

Una horeta en bus, una caminadeta de mitja hora i vam arribar a agafar les barques dels pescadors que et porten fins les illes ben plenes de pinguins (magallanics i Humboldts). Durant mitja horeta els vam poder veure molt d'aprop amb un somriure als llavis als veure'ls caminar i relliscar per les roques... peró, quan arriben a l'aigua... ah!!! allá si que es mouen be!!

Be, despres de les pinguineres vam anar cap a Castro, la capital de l'illa, i vam anar directament a l'hostalet que l'Ully ens havia recomanat. En Jean tambe hi anava, ell en bici, i vam quedar que el primer que arribes reserves habitacio. Nosaltres que anavem amb bus estavem segures que o no arribaria o que ho faria mes tard que nosaltres i quan vam dir-li a la Patricia, la propietaria de l'hotel, que potser vendria un noi, va apareixer darrera seu. Tot i anar amb bici, va arribar abans!!

Ens vam decidir per cuinar junts i comprar un parell d'ampolles de vi xilé. La primera no cal recordar-la perqué era una mica "peleon" peró la segona, Don Bernardo, mmmmmm!!!! Despres un passeig pel port veient la lluna plena i un pisquito, jeje!

Aquest mati, i despres d'anar al super i esmorzar, hem marxat cap a Achao i Curacao, dos petits poblets amb esglesies de fusta (patrimoni de la humanitat). N'hi ha 16 en total a l'illa pero amb el poc temps que teniem i anant en transport public, ens hem quedat amb aquestes dues fantastiques esglesies.

I a la tarda, un altre bus, ferry i aqui ens teniu a Puerto Montt de nou.

Ara a fer nones aviadet que demá volem!!

Avui somiare amb el precios paissatge de Chiloe...

no em puc resistir...

... a penjar alguna foto! i com aquest ordinador és un desastre... no em deixa al facebook...

Amb olor a port...

Breu post sobre Puerto Montt, "la ciudad que más ha crecido en América".

Realment la ciutat no té massa encant, una ciutat amb port i poca cosa més.

Aquest matí hem anat cap a Angelmo, el mercat d'artesania però hem arribat massa d'hora i estava tot mig tancat. De tota manera, la teniente ha pogut comprar-se un tapis per l'habitació ;))

Avui el dia s'ha aixecat gris (per dins i per fora) però poc a poc va sortint el sol (per fora més que per dins), ara anirem a buscar les bosses i cap a Chiloé a veure pingüins.

Missatge especial goquis o com ens diguem ara: Ep, aquí que ningú tingui debats sense mi, eh? però bueno, a veure si no tindreu dret a stickies quan torni... anda, que no deveu estar tranquils sense els meus stickies roses, jeje!

Apa, petonets de les dues viajeras!!

Intentarem penjar més fotos molt aviat, val?

M'acomiado amb "alegria"

una miscelanea o un 'me falta espacio para todo'

¿Dos dias = 48 horas? ¡Quizas en Barcelona! Aqui, entre ayer y hoy hemos hecho tantaaaaaaaaaaas cosas que parecen... ¡48 dias!

Un recuerdo con sonrisa para el abuelo guia del Museo Mapuche de Pucon. Vestido de domingo -con tirantes azules a conjunto con la camisa!- nos explico todo y mas sobre el pueblo mapuche, mientras nos enseñaba la coleccion que su familia habia juntado desde que en 1906 llegaran de Alemania buscando un futuro. ¡Viajes de ida y vuelta! ¿Cuantos chilenos vuelan hoy para el frio suelo aleman con el mismo sueño? Nos contagio su emocion que no sus conocimientos... todavia. Anna tomo buena nota en su moleskine austral...

Valdivia o donde aun puedes sentir el pasado español. Resulta que nuestros antepasados, no tan tontos como pensabamos, escogieron este enclave para asentarse. Para protegerlo, levantaron torreones y fuertes, donde el rio se convierte en mar. No tenemos palabras: Niebla y Corral valen por si solos una visita a esta ciudad que, por lo demas, podriamos haber obviado. *

Puerto Varas y Frutillar. Zona de veraneo que fue poblada por colonizadores alemanes en 1800 y tantos. ¿De verdad descubrimos nosotros America? ;) Si te paseas por toda esta zona, entre centros alemanes, casitas con muñecos tiroleses, bares de chukrut y entre rubios de metro noventa... cuesta, cuesta imaginarlo. El paisaje es irrepetible: los volcanes, el lago... la serenidad y la calma son las unicas que transitan por sus calles.

Nuestras pupilas van cargadas de azul eternidad y verde esperanza para años... Prometemos compartirlos con vosotros a la vuelta :)


*aaaaaissh!!!! Valdivia es conocida por sus cervezas -alemanes, acordaos que son casi alemanes-. Seis marcas locales. Por teneros informados -que no por otra cosa-, fuimos a visitar la Kuntsman... y a hacer una cata de cervezas... Eran 7? O 14? ;) Sin detalles, por favor.

Vitamina sol...

... i llac, i volcans nevats, i autopistes i la fi del mon...

Vitamina sol, el sol que ens calenta aquests dies que comencen a ser frescos a mida que anem cap el sud. El sol que intenta cremar les nostres pells blanques i que tan ens reconforta quan estirem en una platja de sorra negra.

Vitamina llac, el llac Yanquihue que hem vist aquest mati des de Puerto Varas i Frutillar, d'un blau que feia mal els ulls.

Vitamina de volcans nevats, l'Osorno com a máxim protagonista, enormem, gegant, mig blanc.

Vitamina d'autopistes que ens porten cada cop mes al sud, autopistes rectes sense un sala corva, mig desertes.

Vitamina de la fi del mon, on estem arribant, a poc a poc...

Avui em sobren vitamines.

I ara, esperant que l'Angels us expliqui en un altre post els nostres ultims dos dies, jo us explico el que tenim mig previst fer els propers. Dema a la tarda el desti es l'illa de chiloe on esperem veure la primera colonia de pinguins del viatge i despres a Castro. Divendres al vespre tornarem on som ara, a Puerto Montt per agafar dissabte el vol que ens portara a Punta Arenas (si, al final res de 36 hores de bus).

Aixi doncs us trobo a Chiloe.

... i jo volia fer un reggae, ... crec que aixo es mes un vals

Fotos...

Estem tenint alguns problemes per pujar fotos al blog... així que hem creat un album al facebook visible per a tothom des d'aquesta adreça.

Aneu visitant-la i cada dia us sorprendem una miqueta.

Bé, anem a aprofitar que avui no plou per passejar una mica i aquesta tarda sortim cap a Valdivia.

Petons per a totes i per a tots.

Varios...

Després d'un dia ben passat per aigua, aquí estem ben calentetes al costat de la llar de foc. Hem passat de les abarques i la samarreta de màniga curta als polars, les botes i els guants.

Avui, algunes dedicatòries, pensaments i similars:

- l'estranya sensació d'escoltar Antònia Font, Mishima o Pastora pujada en un bus o un tren a tants kilòmetres de casa...

- una dedicatòria especial per la Rosa. Rosita, saps el que és anar en el taxi que ens ha fet de guia tot el dia i de cop i volta escoltar "Te dije no más y te cagaste de risaaaaa"? Uau!!!! ha estat impressionant! jeje!! La cançó acabava i no sé de qui era la versió però seguiré investigant.

- en Santiago un recuerdo voló hacia Fontenay

- i la temptació de perdre una aposta constantment... això de tenir al contrincant al cap tot el dia no ajuda. Com ho deu portat la part contrària?

Que llueva, que llueva la virgen de la cueva...

Hoy hemos sabido cómo tuvo que sentirse Noe antes de tener acabada su dichosa Arca...

Nos acostamos en Pucón en medio de un temporal y, cuando nos hemos levantado hoy, seguía.

¿Creéis que eso nos ha impedido algo? Nos hemos armado de toda nuestra ilusión y dignidad -que casi perdemos en la importadora de la calle O'higgins, al comprar las bonitas sombrillas chinas que nos acompañan en la imagen- y nos hemos lanzado a la calle. No ha habido catarata, laguna, río o terma que se nos resistiera.

ángeles

PD: Lo sé: hoy nuestras fotos parecen un anuncio promocional de la Expo de Zaragoza... Aquí me gustaría veros a todos.

Personajes y personajillos

Nada que añadir a lo que ha dicho mi compañera de aventuras y desventuras. Solo alguna pincelada...

¿Cuantas posibilidades tiene una de encontrar al conferenciante que escucho en Barcelona la primavera pasada hablando sobre Salvador Allende nada mas llegar a Santiago? Es posible: me di de bruces con el en la Plaza de Armas, recien bajada del avion...

Creo que fue Leonardo da Vinci quien dijo que el hombre alcanzaria su maximo desarrollo el dia que tratara a los animales como si fueran personas. Eso me lleva a pensar que los santiaguinos se acercan bastante: en todas las calles, plazas, rincones... duermen tranquilos perros sin dueños. ¡Hasta en la puerta de La Moneda! Y nadie, repito nadie, los molesta.

Ah, y solo dar gracias a nuestros primeros 'angeles': jose luis de la agencia de viajes y nuestro salvador del tren.

Comencem a anar cap el sud!

Hola!!

Ara mateix estem a Chillán esperant un bus que ens porti cap a Pucón. El viatge en tren ha durat una mica més del que esperavem perquè el tren ha atropellat un home en una de les estacions... glups!!

El dia i mig a Santiago ha estat genial: La Moneda (uf!!! ja sabeu que a vegades em poso molt sensibilera i les dues llagrimetes no van faltar al trobar-me al davant i pensar en tot el que aquest edifici ha viscut), el centro cultural de La Moneda (un centre nou amb exposicions força interessants), la pujada al cerro San Cristobal (amb un dia de sol preciós) i una tarda vespre pel barri de Bellavista.

Serres, si visquessis a Santiago ja se on et vindria a trobar!!! hi ha un carrer ben ple de bars, jeje!! això si, crec que braves no en fan... encara!!

Santiago és una ciutat... com descriure-la? no té res molt maco però de seguida ens ha fet sentir com a casa, ben plena de gent i cotxes...

Sandra, que tenim una foto de la teva estació de metro ;))

Des de dalt del cerro San Cristobal, te n'adones que és una ciutat ben gran i moderna, ben plena de gratacels... sembla mentida que fa 35 anys hi hagués un cop d'estat.

En fi, m'hi he sentit molt i molt bé. Avui hem agafat el tren a les 8h30 i arribarem a les 22h a Pucon i demà si tot va bé serem a les termes del Huife.

Ah!!! hi ha hagut un canvi de plans!! Finalment no farem les 36 hores en bus sino que ahir vam comprar un bitllet d'avió. Ens ha costat baratet i així guanyem dos dies de viatge!!! Volem el dia 15 de Puerto Montt a Punta Arenas i de l'aeroport mateix ens passa a buscar un bus cap a Puerto Natales. En fi... un avío més, jeje!!!

Jaume, avui mconegut un pilot d'avioneta, jeje!!! i bé, ens ha dit que ens assegurem bé abans d'agafar l'avioneta cap a la fi del món... aix, ens ha fet una mica de por el viejete. No patiu, eh? que si ho veiem xungo, res d'avioneta ;)

Apa, us expliquem més a molt aviat.

Petons!!!!

Ja som aquí!!!

Ya estamos aquí... o casi. Andamos un poco dormidas todavía, soñando con una ducha y con una coca-cola -ya sabéis quién, no?- Pero eso de tener lectores hace que lo primero sea lo primero. Una parada de dos minutos para decir... hemos pisado Santiago.

Àngels


Hola!!!!
Ja hi som!!! amb la caloreta de la primavera de Santiago i... sense telèfon ,jeje! Sembla que no em funciona així que ens comuniquem per aquí,ok? Bé, marxem a buscar l'hotelet.
PD: Amorós t'acabo de ger un perduda!!!

Anna

Marxem! Xile ja venim!!!!

Comença la gran aventura...

Petons!!!

Una proposta semblant...

D'aquí sis hores el nostre vol s'enlairà cap el cel.
D'aquí 18 dies estarem a la fi del món.

L'Àngels us acaba de dir que ens envieu frases per poder cridar des de la fi del món. Jo tinc també una proposta a fer-vos.

Quan arribi a la fi del món enterraré quelcom que m'és molt preciat. No és un objecte, és quelcom d'inmaterial, una cosa que no es pot tocar però que depositaré allí. Qui sap si algun dia l'aniré a buscar...

En fi, la meva proposta és que ens digueu si voleu enterrar alguna cosa allà. S'admeten tot tipus de propostes, alguna cosa que volgueu guardar per sempre i que penseu que allà amb el fred i els glaciars es mantindrà bé o, al contrari, alguna cosa ben lletja que voleu allunyar de vosaltres.

Esperem els vostres comentaris.

Molts petons!

Propuesta de último grito

Os propongo a todos algo...

Cuando era niña y me enfrentaba a un gran precipicio o llegaba a lo alto de una montaña, me entraban unas ganas bárbaras de gritar algo, muy fuerte... Como si así todo el mundo lo fuera a oir o se fuera a quedar flotando en el aire para los que vinieran después.

Imagino la Isla de Navarino, donde se encuentra la ciudad más austral del mundo y último destino de nuestro viaje, como el mejor sitio para lanzar palabras al viento.

Yo ya estoy pensando qué quiero decir y ya he prometido a alguien que gritaré una frase en su nombre. ¿Alguien quiere más? Sólo tenéis que mandarnos un post y... prometo intentarlo. Tenéis 18 días para pensar y escribir.

A unas horas...

¿Hacen falta palabras? Hoy os pedimos un poco de imaginación... ¡Mirad! ¿No nos véis ahí, al fondo? ¡Estamos a orillas del lago! O mejor dicho, estaremos... Ahora sí, ya sólo es cuestión de horas.

Ara sí, gairebé marxem i aquest seria el planning aproximat

Des que vam fer el primer planning hi ha hagut alguns canvis, així que aquí el teniu actualitzat. Mai se sap però...

Dia 4: a les 18h40 sortim de Barcelona amb dues escales per fer, una a Frankfurt i l'altre a Sao Paolo. Ens esperen 20 hores de viatge... així que tindrem temps de molta lectura, darrers preparatius, siestes a l'avió i xerrar, sobretot xerrar ;)

Dia 5: arribem a Santiago a les 11h40 del matí (aquí seran les 16h40)

Dia 5 (tarda) i 6 : Visitem Santiago (La Moneda, cerro San Cristobal i tot el que tinguem temps)

Dia 7: Sortida en tren cap a Chillán (5 horetes de trajecte) i arribar fins a Temuco en bus (5 hores més).

Dia 8: Visitem Temuco i en teoria havíem d'anar a la cooperativa mapuche Chol Chol, però no ens han dit res. Així que no tenim clar si arriscar-nos a fer forces kilómetres per res o canviar una mica de planning. En el cas que hi anéssim la intenció es quedar-se a passar un parell de nits allà. Si no hi anem tenim diverses alternatives. Aquest planning segueix la ruta pensant que no hi anem.

Dia 9 i 10: Anem cap a Pucón (1h30 de trajecte en bus). Visitem la ciutat i anem a descansar a una de les termes que hi ha al voltant. Ja ens ho mereixerem!

Dia 11: Cap a Valdivia (4 h de trajecte en bus). Intentarem visitar el museu d'arqueologia, la feria, la cerveseria i sobretot fer un dels circuits fluvials que et porten a diferents fortaleses.

Dia 12: cap a la tarda anirem cap a Puerto Montt o Puerto Varas ( 3h de trajecte fins a Puerto Montt. Sembla que el segon és molt més maco i està a 20 minuts del primer).

Dies 13 i 14: Des de Puerto Montt, bus i ferry cap a Chiloé (3 h de trajecte) i visitarem Castro, els seus palafits, les esglésies i si dóna temps la reserva de pingüins. Al vespre hem de tornar cap a Puerto Montt.

Dies 15 a 16: Hem d'arribar d'alguna manera a Puerto Natales. Són unes 36 hores en bus... buf! La companyia Bus-sur (surten autobusos els dissabtes, així que ja ens quadra) ens diu que sortim a les 10h45 del matí i arribem a les 22h del dia següent. Dormirem a Casa Cecilia.

Dia 17 i 18: Excursió a Torres del Paine. Des de Casa Cecilia organitzen excursions d'un dia (gran part és un trajecte en bus per dins el parc) i la idea és quedar-nos en un dels albergs a passar la nit, fer una excursioneta al matí i al vespre aprofitar quan passi el bus, per tornar a Puerto Natales.

Dies 19 i 20: Punta Arenas, arribarem al vespre a visitar la ciutat.

Dies 21 i 22: A les 10 del matí agafem l'avioneta cap a Puerto Williams, la fi del món!! És 1h30 de trajecte. Allà dormirem a l'Hostal Patagonia i farem una excursió. El dia 22 a les 11h30 del matí tornarem cap a Punta Arenas.

Dia 23: avió de Punta Arenas a Santiago a les 15h40. Arribarem a Santiago a les 20h40

Dia 24 i 25: Marxarem en bus cap a Valparaíso (1h30 de trajecte en bus). Visitarem la ciutat i ens arribarem fins a Isla Negra (la casa més bonica de Neruda). Si fa bo, una mica de platjeta com a comiat del gran viatge.

Dia 26: Al migia agafarem l'avió per a tornar cap a casa. Aquest és un dels punts que menys ens agrada ;)

Dia 27: 14h00 arribada a Barcelona.