Viure i sentir la fi del món amb una tassa de te de mango entre les mans, refugiades del vent que bufa fred i fort a través de les illes i que t'acaricia la pell de la cara fins a fer-te enrojolir, és una de les experiències més fascinats que he pogut viure.
Hem passat 24 hores a Illa Navarino, la majoria a Puerto Williams, petit poble on la meitat dels 2.200 habitants són militars i amb un parell de personatges perduts, com la Loreto, propietària de l'Irish coffe i de la única cafetera del poble o en Dennis, un suis que va arribar a l'illa fa 13 anys i que es va enamorar dels seus paissatges i ara és guia de la zona i investigador i un gran coneixedor de Terra de Foc. Va ser ell qui ens va guiar durant cinc hores per l'illa, compartint amb nosaltres els seus coneixements de la història, la flora i la fauna del lloc.
Aquests dies, i sobretot en aquesta última població habitada de la fi del món, ens sentim les protagonistes d'alguna de les pel·lícules de Medem (los amantes del circulo polar, per exemple) perquè poc a poc tot ens va quadrant, totes les peces van encaixant dia rera dia en aquest viatge... el nom d'un carrer vist a Santiago que pren rellevància a Valdivia, un mail arribat per sorpresa d'un tal Dennis que després resulta ser el nostra guia a Navarino... el cercle es va tancant a mesura que avancem en el viatge...
A la fi del món, heu de saber que no hi ha silenci, sempre hi ha vent. El vent t'acompanya arreu on vas. Aprofitant però els pocs moments en que no bufava tan fort, vam cridar internament (no voliem espantar en Dennis) tot allò que ens vau demanar i que nosaltres desitjavem, vam enterrar les coses lletjes que no ens agraden i ens vam emportat un trocet d'aquesta terra i les seves aigües en forma de pedres i petxines. D'aquesta manera tindrem la nostra fi del món particular a casa.
Ara, arribades del Parc de Torres del Paine, portem a la nostra bossa imatges que mai oblidarem...
La tardor comença
Fa 14 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada